logo

instal·lacions 2012

http://propranolol-hcl.com/ propranolol hcl 20mg INGRÀVID FAMILIAR 2012
Del 11 al 14 d’octubre 2012

DOMÈNEC
Voyage en Icarie
Acció: dijous 11 a les 20 h a la Rambla
Instal·lació a la Rambla i a la Domo

Enlloc és, en la retòrica pròpia de la modernitat, l’espai de la utopia (del grec οὐ, ‘no’ i topos, ‘indret’, literalment: ‘enlloc’). Sempre instal·lat enllà de l’horitzó, en un esdevenidor perpetu, irrealitzable. A meitat del segle XIX el filòsof francès Étienne Cabet va exposar les seves idees a Voyage en Icarie, una novel·la inspirada en la Utopia de Thomas More i que planteja una futura societat justa i igualitària sense on no hi ha ni propietat ni moneda. El projecte icarià va tenir un gran ressò en els ambients obreristes de Catalunya. Un dels seus seguidors més destacats fou el figuerenc Narcís Monturiol. El 1848, seguint la crida de Cabet, un grup d’expedicionaris, entre els quals n’hi havia alguns de catalans, partí cap a Texas per construir Icària. Finalment l’efímera aventura acabà amb un tràgic fracàs.
La intervenció pretén restituir i “il·luminar” de forma poètica la memòria històrica d’uns fets i unes persones que en el segle XIX, en plena expansió del capitalisme salvatge, a més de lluitar per la millora de les condicions de vida, s’atreveixen a imaginar societats alternatives i intentar portar-les a la pràctica.
Instal·lar a la Rambla de Figueres, a prop del monument a Narcís Monturiol, un rètol pirotècnic, un text lluminós que il·lumini de manera efímera aquest intent utòpic: Voyage en Icarie. En paral·lel, desplegar una “petita biblioteca icariana”, un senzill mostrador que reculli material, documents, textos, imatges, de l’aventura icariana, així com altres projectes utòpics de l’època i informació de col·lectius que avui intenten construir plataformes socials alternatives.

 

MANEL GRÀVALOS
Children at play
Instal·lació a la zona de la Rambla de senyalització alternativa que reclama el carrer com a espai de joc

L’objectiu del projecte és reivindicar l’ús de l’espai públic com a espai de joc. Per fer-ho es modifica un model de senyal que forma part dels sistemes de senyalística tradicionals, que abandona la funció de comunicació objectiva per provocar la reacció dels vianants i els conductors. Es tracta de senyals manipulades per esdevenir peces de comunicació no convencionals que han d’interactuar amb els espectadors. Els pictogrames adquireixen la seva mida real, superant els límits físics del senyal, que queda buit i es converteix en joguina a mans d’uns nens que juguen entre els cotxes. El senyal manipulat és el clàssic Children at play (Perill: nens jugant). La siluetes d’un nen i una nena en diferents situacions formen grups de joc que utilitzen com a joguines els suports dels senyals entre els cotxes que circulen pel carrer. El joc ocupa de manera conceptual l’espai reservat als cotxes i el reclama com a espai compartit i provocant l’atenció dels conductors. La intenció és superar la capacitat comunicativa del senyal tradicional, simplement modificant la mida i la col·locació dels elements que la componen.

STRADDLE3 i TODO POR LA PRAXIS
Wikitankers
Instal·lació a la Rambla
Treball produït pel Centre d’Arts Contemporànies de Vic (ACVic)

Tres dispositius mòbils per a ocupacions informals de l’espai públic: el Gastrotanker (una cuina portàtil), l’Agrotanker (un hort mòbil amb plantes aromàtiques i comestibles per a ús culinari) i el Mediatanker (un suport tecnològic i multimèdia per a comunicació). Tots tres es van desenvolupar per mitjà d’uns contenidors d’escombraries que van ser modificats i adaptats segons els diversos usos.

Direcció: David Juárez (straddle3) i Diego Peris (Todo por la Praxis)
Amb la col·laboració de Santiago Cirugeda i Daniel Miracle.

Participants: Alba Gou, Albert Castells, Ana Feijão, Ana Raquel Cevallos, Ana Rita Rabaça, Angela Pachón, Antonia Suñer, Arnau Roquer, Catarina Cabral, David Martí, David Orriols, Dolça Grabulòs, Eduard Grabulós, Enric Sánchez, Eva Reyes, Francisco Esteva, Germán Castro, John Alejandro Rico, Jordi Farrés, José Milara, Juan Martín, León Arellano, Marta Carrasco, Mia Guiteres, Monica Prats, Paula Andrea Bermúdez, Sergi Selvas Gardeñas, Unai Reglero, Xavier Manzanares i Yaiza García

Producció: ACVic (Centre d’Arts Contemporànies de Vic), en el context de la QUAM 2011
Investigació de materials coordinada per Ana Rita Rabaça i Catarina Cabral
Agraïments: Carles Arumí, Bruna Dinarés, Centre Social Autogestionat La Torratxa, Acampada de Vic, TC Torelló, Deixalleria de Vic

CYNDIE OLIVARES
Mikado
Instal·lació a la placeta baixa de la Rambla

Un mikado salvatge fet de branques d’arbre retorçades i marcades de color, com els signes dels GR (itineraris de muntanya de gran recorregut), obra bruta, densa i fràgil en tensió amb la refinada bellesa dels bastonets del joc de debò. El terrible incendi d’aquest passat estiu ha fet que en adaptar la peça al lloc s’hagin escollit troncs cremats, en homenatge al bosc perdut.

IVÓ VINUESA
Morra, el documental
Passi continuat al museuEmpordà
Passi especial divendres 12 a les 18.30 h a la Domo

Morra, el documental és una pel·lícula que il·lustra l’univers que s’obre a partir del senzill acte de comptar de l’u al deu. Es tracta d’un joc dut a terme a diferents indrets en què prenen part dues parts essencials: les mans i la veu. La materialització en format audiovisual d’una expressió atàvica i desconeguda que s’ha mantingut viva des de l’inici de la humanitat a través de la tradició oral: el joc de la morra. Aquesta peça és la visualització i sonorització del seu l’esperit, del misteri de la seva pervivència. Una forma de desxifrar uns codis intel·ligibles compartits en diversos llocs de la mediterrània, l’Orient Mitjà i la Xina des de fa mil·lennis.

Morra, el documental és una peça que uneix videoart, spoken word, cultura popular, matemàtiques, filologia i performance. En l’entorn digital en què vivim, on els dits naveguen per pantalles tàctils i altres dispositius per entrar en mons virtuals i obrir infinites possibilitats, aquest projecte planteja el trajecte invers, basant-se en la gestualitat de les mans (quelcom purament digital) com a eina expansiva que ressona amb els crits del homes i que conté, també, infinites possibilitats, aquestes de caire gestual, numèriques, lingüístiques i emocionals, i que, al contrari que els dispositius digitals que dominen la nostra societat, necessiten el contacte humà per tenir sentit.